Hi ha una pregunta clàssica d’aquests primers dies de setembre que mereix ser declarada esport d’alt risc: «Bé, i vosaltres, com heu descansat aquest estiu?».
Fas una rialla per compromís mentre per dins fas recompte ràpid: compten com a «vacances relaxants» haver fet més de 10.000 quilòmetres en 26 dies amb un adolescent que no para de dir «estic cansat / falta molt?»? Compta com a descans haver preparat la casa per a dos intercanvis, endreçar la furgoneta per a l’aventura familiar i haver de tornar-ho a col·locar tot en arribar?
Ah, i òbviament fer tancament de curs a nivell de materials, espais i, sobretot, no ens oblidem de la paperassa que tenim els autònoms!
Després de 26 dies i 10.000 quilòmetres estàs tan desconnectada de tot que costa agafar el ritme. Però com diu la cançó, «que el ritmo no pare!». I tant que no para, fins que et disposes a preparar espais i materials per al nou curs i… regalàs: et quedes clavada de l’esquena! Així que, per força, el ritme s’atura. Per sort, els altres dos fills grans ja van a la seva; et demanen i et necessiten, és clar, però com que s’ha fet bona feina des de petits, són prou autònoms i això et dona una mica d’aire.
Mentrestant, el WhatsApp no para de treure fum amb missatges de famílies parlant de com ha anat l’estiu i com es presenta el setembre. Hi ha un titular que ho resumeix tot: «Les famílies volem tornar a la rutina».
I m’imagino perfectament el seu estiu: setmanes de negociació amb el menjar, el dormir i la roba. Provar de fer passar les hores amb les receptes sensorials que vam enviar a final de curs —deixant la cuina ben redecorada—, muntar un espai de joc al menjador del qual et sents orgullosíssima i veure com el teu petit tresor passa olímpicament de tot i s’entreté amb una paella i dos cullerots. Tot això, és clar, amb un ambient idíl·lic de 36 graus a dins de casa.
Compta com a descans treure tres quilos de sorra dels racons més inversemblants del cotxe, rentar banyadors a ritme industrial o respondre setanta-dues vegades al dia la frase «tinc gana / tinc set / m’avorreixo»? No sé si és descansar, però és el dia a dia de la majoria de cases, fins i tot de les famílies «perfectes» d’Instagram.
Llavors arriba el setembre i el món ens ven una pel·lícula fantàstica: agendes noves amb olor de paper net, motxilles que encara no tenen restes de plàtan xafat al fons i anuncis amb infants pentinats i somrients. Però de portes endins, la tornada s’assembla més a una operació de precisió militar: quadrar horaris impossibles, fer memòria de com es cordaven les sabates a les vuit del matí sense cridar, vigilar que el got de llet de civada no caigui a sobre dels pantalons acabats de posar i, sobretot, calcular si la paciència ens durarà més enllà del dimarts.
A Mirades, aquests dies previs la feina treu fum, i precisament és la que mai no surt a la foto bonica.
No hi ha fressa de mainada corrent pel jardí ni mans plenes de fang, però anem de bòlit: netejar i ordenar materials, revisar estructures exteriors, desallotjar diplomàticament els cargols que s’havien instal·lat a les caixes del sorral, rentar teles i buidar racons per omplir-los de nous tresors.
Però la feina invisible més feixuga no es fa pas amb draps ni tornavisos. Es fa a dins del cap i del cor.
Perquè acompanyar la petita infància des d’un espai respectuós —sense caure en el crit fàcil, respectant els seus ritmes lents i sostenint drames monumentals perquè el got blau no era prou blau o la formiga ha marxat corrent— demana tenir les piles ben carregades. Si l’adulta (sigui mare, pare o acompanyant) arriba al setembre amb la reserva de la serenor sota mínims i sensació d’ofec, el millor manual d’educació viva i conscient se’n va a pastar fang a la primera rebequeria del matí. I és que som humanes!
Abans d’obrir les portes de bat a bat i començar a rodar, cal posar a punt l’espai físic, sí. Però sobretot cal donar-nos permís per no ser impecables, abaixar l’autoexigència i cuidar-nos nosaltres, especialment a escala emocional i espiritual. Perquè ningú pot oferir una calma que no té a dins.
I a casa vostra, amb quin percentatge real de piles esteu per arrencar?
Heu arribat al setembre amb energia o amb ganes de demanar un retir de silenci de tres dies abans que comencin a sonar les alarmes?
A la nostra comunitat de WhatsApp de La Tribu de Mirades hem obert la conversa per parlar-ne sense teories de manual, sense culpes i amb una bona dosi d’humor, que bona falta ens fa.
👉 Uneix-te a La Tribu des d’aquest enllaç i vine a compartir com vius aquesta arrencada de curs!
Agnès Alegrí
Acompanyant de Mirades