Si al setembre l’esport nacional era fer veure que havíem descansat a l’agost, quan entra de ple la tardor, la pregunta de qualsevol trobada canvia de registre: «I què, com porteu la temporada oficial de mocs i negociacions?»
Respires fondo, fas aquell mig somriure de complicitat i repasses el panorama del dia: les mànigues dels jerseis ja funcionen com a mocadors homologats, la ceba partida a la tauleta de nit torna a ser part del mobiliari permanent de l’habitació i les batalles dialèctiques per qualsevol detall s’han multiplicat per deu.
Arriba la tardor i el món ens ensenya postals idíl·liques de fulles daurades, mantes de llana impol·lutes i criatures passejant serenes pel bosc. Però de portes endins, la realitat quotidiana de les famílies s’assembla més a una cursa d’obstacles:
• L’etern debat digne de la mateixa ONU a les vuit del matí per posar-se les primeres jaquetes tot escoltant el seu lema «no tinc fred!!!» (mentre tu vas amb la jaqueta i mocador al coll).
• La negociació infinita per si els mitjons piquen o per què avui el plàtan s’ha trencat per la meitat.
• El concert nocturn de respiracions congestionades que et deixa amb la bateria emocional en números vermells abans que surti el sol.
Sempre recordo que, quan anava a l’Escola de Famílies, ens donaven un consell d’or per als moments de màxima tensió: «Quan sentiu que esteu a punt de perdre els papers, pareu i respireu profundament, com si estiguéssiu olorant floretes».
I jo sempre pensava per dins (i de vegades ho deia en veu alta): «Mira, uff… jo ja he olorat totes les floretes del camp i de tots els prats!!»
Perquè la teoria de la respiració pausada sona de meravella en una sala tranquil·la amb una infusio a la mà. Però a les set de la tarda, quan portes setmanes arrossegant cansament, mocs i mil fronts oberts, i esclata la cinquena discussió del dia per una cremallera que no baixa no queden floretes al món que et baixin les revolucions.
Sovint ens posem tanta pressió per ser el refugi immaculat que sosté cada plor i cada frustració, que ens oblidem d’una evidència bàsica: nosaltres també som persones de carn i ossos, i també patim el desgast. Hi ha dies en què el cos simplement diu prou, la lava et puja per la gola i sents que estàs a punt de petar.
I no passa res per admetre-ho. De fet, reconèixer que hi ha moments en què no arribem a més és el que ens salva.
Sostenir la criança no va de fingir una serenor de manual que no tenim. Va d’acceptar que quan ja s’han acabat les floretes mentals, tenim tot el dret del món a dir en veu alta: «Ara mateix estic saturada, necessito sortir a fora a respirar i ara torno». Deixar la criatura en un espai segur i sortir al jardí, al balcó o a l’habitació del costat a agafar aire fresc abans d’explotar.
Perquè cuidar-nos i escoltar les nostres pròpies alarmes no és fallar-los; és ensenyar-los en directe com un ésser humà cuida el seu propi límit per poder tornar a entrar més honest, present i serè.
I a casa vostra, com teniu el camp de floretes aquesta tardor?
Encara us en queda alguna per respirar abans de petar o ja les heu esgotat totes amb les discussions matinals per la jaqueta?
A la nostra Comunitat de WhatsApp de La Tribu de Mirades tenim el debat obert sense postures de manual, sense culpes i amb moltes ganes de compartir vida real (i de riure’ns una mica del caos quotidià).
👉 Entra a La Tribu des de l’enllaç de la web i vine a dir-hi la teva!
